Sempre vaig pensar que els detalls eren importants: les petites coses que fan que una cosa sigui diferent.
Que allò insignificant esdevingui vital.
El que és quotidià es converteix en únic, en irrepetible.
Avui ha sigut un dia ple de detalls...:
Saps quina és la millor forma d'obrir una ampolla de vi, per tal de que no regalimi fins tacar la taula? Sempre les obro així.
I tu saps quina ampolla de vi he obert? He guardat el tap. Un altre detall que em fara recordar aquest vespre algún dia.
I segurament tu creus que ho faig acompanyat... però t'equivoques. Amb tu voldria parlar, ara, que em fa falta. Però de nou no hi ets.
Però els detalls no sòn res si no els pots recordar amb un somriure. I aconseguir-ho, fins i tot quan més em costa, quan penso que tot és massa dificil, quan dessitjo que res no hagués de canviar; això val més que tots aquells detalls.
Penso en el teu somriure, mirant-me als ulls. I em fa somriure a mi.
Un altre detall, oi?
No hay comentarios:
Publicar un comentario