Avui és un dia d'aquells anomenats especials. Bé, de fet tots ho són, per una o altra raó, però els aniversaris, del que siguin, ho acostumen a ser encara més...
Ja fa dies que ho sabia, ho esperava, que avui havia de trobar-me amb respostes. I així ha sigut. Potser, més que respostes, he trobat llàgrimes. Les meves.
Són llàgrimes de comiat, en un dia que havia de ser de felicitat. Aquest ha estat el teu regal. Les meves llàgrimes. I les teves. És un regal que no m'havies fet abans, el regal d'alguna cosa que sents que se'n va, encara que no ho vols, i que m'has fet sentir, de nou...
Jo m'he trobat una llavor que no esperava, i voldria que creixi forta, com va crèixer una altra que vaig tenir i cultivar durant molt de temps, i que no ha mort pas: ara és un arbre fort, verd, gran... Que potser ja no ha de crèixer gaire més, però que ara ha de donar fruits. Les meves llàgrimes d'aquest matí han caigut a terra davant seu. Arribaran a les arrels i li donaran aliment per que continui fort.
Aquest arbre és la niña campesina que trobarà una llavor, i que la cuidarà. I fara que sigui tan forta com el seu arbre. Com ella. I que les seves arrels creixin fortes i juntes.
Jo seré un petit pou al que, tot i estar una mica allunyat de l'arbre, sempre li quedarà aigua per quan la necessiti. La niña campesina només haurà de venir a buscar-ne una mica. Sempre, sempre, en quedarà per a ella.
Un capricho del destino (o de correos) ha querido que fueses la primera en felicitarme, pero sin poder saber como lo habías hecho hasta esta mañana, el dia que tenía que ser.
Ja fa dies que ho sabia, ho esperava, que avui havia de trobar-me amb respostes. I així ha sigut. Potser, més que respostes, he trobat llàgrimes. Les meves.
Són llàgrimes de comiat, en un dia que havia de ser de felicitat. Aquest ha estat el teu regal. Les meves llàgrimes. I les teves. És un regal que no m'havies fet abans, el regal d'alguna cosa que sents que se'n va, encara que no ho vols, i que m'has fet sentir, de nou...
Jo m'he trobat una llavor que no esperava, i voldria que creixi forta, com va crèixer una altra que vaig tenir i cultivar durant molt de temps, i que no ha mort pas: ara és un arbre fort, verd, gran... Que potser ja no ha de crèixer gaire més, però que ara ha de donar fruits. Les meves llàgrimes d'aquest matí han caigut a terra davant seu. Arribaran a les arrels i li donaran aliment per que continui fort.
Aquest arbre és la niña campesina que trobarà una llavor, i que la cuidarà. I fara que sigui tan forta com el seu arbre. Com ella. I que les seves arrels creixin fortes i juntes.
Jo seré un petit pou al que, tot i estar una mica allunyat de l'arbre, sempre li quedarà aigua per quan la necessiti. La niña campesina només haurà de venir a buscar-ne una mica. Sempre, sempre, en quedarà per a ella.
Un capricho del destino (o de correos) ha querido que fueses la primera en felicitarme, pero sin poder saber como lo habías hecho hasta esta mañana, el dia que tenía que ser.
Sempre quedarà retingut al meu cor, en la meva ànima, en el meu ser
No hay comentarios:
Publicar un comentario