De la millor de les victòries a la més cruenta de les derrotes, de vegades, hi ha una passa tan petita que fins i tot passem de llarg per sobre sense adonar-nos-en...
Però altres vegades, aquesta passa és una travesia que no s'acaba mai. Una pujada al cim més alt que mai puguis imaginar. Reculant de tant en tant de les trompades, de les relliscades, sentint com si encara no haguessis començat a pujar.
I son potser aquestes trompades les que et fan aixecar més fort. Amb més ganes. Amb més energia. I tot i sentir-te esgotat, ferit, tocat de veritat... Sents que has d'arribar allà dalt, només per sentir que ho podies fer.
I començar a baixar de nou, i preparar-te per al proper cim, perquè saps que, abans o després, hauras de tornar a pujar-ne un.
L'angoixa de la impotència de no poder fer res per ajudar a algú a pujar aquest cim és un ganivet que se't clava, i et fereix, i no para mai de punxar, i et fa caure, mentre pujes, corrent, darrere, gairebé ofegat, només per veure com arribarà el moment en que per damunt només tindrà el cel, blau i tranquil.
Vull creure que sents les meves mans, aixecant-te, a la teva esquena, ajudant-te a pujar. I que vas agafant forces per prendre'm la ma, de nou, i baixar amb mi quan sigui el moment.
I un petó, una trucada, un somriure....
Són les teves empentes a la meva esquena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario